Bloc: Francesc Puigcarbó
El president extremeny, Guillermo Fernández Vara, ha expressat el "profund malestar" que ha causat en la Junta d'Extremadura la campanya del regidor català Lluís Suñé, i ha afirmat que "li demanaria que a les disculpes afegís un reconeixement de respecte a la nostra feina". En declaracions Onda Cero, Fernández Vara s'ha referit a la polèmica sorgida pel cartell "d'apadrina un nen extremeny" de Lluís Suñé, regidor d'Iniciativa per Catalunya a l'Ajuntament de Torredembarra, afirmant que "ara el que cal fer és passar pàgina", però "sense oblidar-nos que quan es diuen aquestes coses és perquè hi ha un ambient propici" "El cos", ha dit, "em demana convidar aquest senyor a donar un volt per aquí i comprovar el que hem aconseguit amb l'Espanya de les autonomies, que ha estat amb l'esforç de tota una generació de gent que va decidir quedar-se aquí quan molts se'n van anar i ara són veïns del senyor Suñé".
No se el Senyor Suñé, però hom si ha estat a Extremadura, l’última vegada fou l’any 92, precisament el dia de la inauguració de les Olimpíades de Barcelona era a Badajoz, a la Plaza de España i al café España, si no recordo malament. Al carrer a l’ombra i havia 40º, i al bar amb l’aire condicionat i tres mil milions de tapes per degustar si estava francament bé. Personalment m’agrada més Badajoz que Cáceres, car aquesta última es ja massa igual a altres capitals i en canvi almenys al 92 Badajoz tenia un aire colonial, tranquil, que a mi m’agradava. De l’hotel on estava a la plaza de España hi havia un quilòmetre més o menys de carrers estrets, assolellats i calorosos amb edificacions no gaire altes en general molt ben conservades.Pels voltants de les sis de la tarda en sortir a donar un tomb sota un sol de justícia, començaven a obrir les botigues i a penes voltava gent pel carrer, ara després tancaven a les tantes de la nit i es lògic, el calor marca la pauta. Doncs bé, aquests mateix recorregut al inrevés després de sopar sobre les deu quarts d’onze de la nit, els carrers colonials buits de gent estaven atapeïts de jovent que ja dedueixo ara practicaven en certa manera el botelló.No se d’on sortia tanta gent, però estaven curulls de joves,amb ganes de divertir-se a la fresca. Des de la primera a la última vegada que vaig estar per Extremadura, vaig adonar-me que no era tan pobre i miserable com havia sentit explicar, lo qual tampoc em va sorprendre, estic bastant curat de tòpics, que precisament es sanen viatjant. Ara, els tòpics hi són sovint a ambdues bandes. A mi un dels que em fa més gràcia es el dels andalusos que n’hi ha que diuen que no els hi agrada treballar, i aquí en tenim un munt que varen venir fa anys i panys i com els d’aquí se n’han fet un tip.I aquí es on volia anar a parar, el tòpic de que els catalans som estirats i seriosos: Vaig anar un dijous a la tarda del mes d’agost a ensenyar el mostrari a uns clients nous a Jerez de los Caballeros, un poble preciós arrecerat al voltant d’un pujol i amb quatre torres precioses, adornades les puntes amb ceràmica blanca i blava si el record no em traeix. El poble és una mica més enllà de Zafra i devia tenir uns quatre o cinc mil habitants (he vist a Internet que en te 10.000 actualment) i és aquest poble història monumental viva que val la pena visitar. Bé, al que anava, els nous clientes varen resultar una parella Jove que no arribava als trenta i que acabaven d’obrir una “boutique”. Els vaig anant ensenyant el mostrari (era de roba, de moda pronta que se’n deia en aquella època), hi és clar, el procés es llarg, atès hi havien moltes peces i xerrant i ensenyant i ensenyant i xerrant, vas fen broma, comentaris, vaja, una mica de tot. En acabar, quan ja havien fet la comanda, la noia em va dir: ¿Usted es catalan?, si! Vaig contestar, “de pura cepa”. Però ¿nacido en Catalunya? – insistí - , si! Vaig iterar, veient-la venir. “¿Porqué?” Li vaig preguntar tot imaginar la resposta: Oh! Exclamà la noia una mica enrogida i tot, “és que nos habian dicho que los catalanes erna muy serios y muy cerrados y como usted ha estado tan simpàtico y ocurrente, por eso se lo he preguntado”. Tòpics, tòpics i tòpics.Diuen que el nacionalisme es cura viatjant, no ho tinc tant clar, però el papanatisme si que es cura fent quilometres i la ignorància, recança i desconeixement entre els uns i els altres també.Em sembla bé que el President de la comunitat extremenya sr. Fernandez Vara convidi al sr. Suñé a conèixer la realitat extremenya, però a ell i al seu antecessor també els hi aniria bé passar-se una temporadeta per Catalunya per conèixer la nostra trista realitat, els hi fa molta més falta a ells que no al Sr. Suñe conèixer Extremadura.
No se el Senyor Suñé, però hom si ha estat a Extremadura, l’última vegada fou l’any 92, precisament el dia de la inauguració de les Olimpíades de Barcelona era a Badajoz, a la Plaza de España i al café España, si no recordo malament. Al carrer a l’ombra i havia 40º, i al bar amb l’aire condicionat i tres mil milions de tapes per degustar si estava francament bé. Personalment m’agrada més Badajoz que Cáceres, car aquesta última es ja massa igual a altres capitals i en canvi almenys al 92 Badajoz tenia un aire colonial, tranquil, que a mi m’agradava. De l’hotel on estava a la plaza de España hi havia un quilòmetre més o menys de carrers estrets, assolellats i calorosos amb edificacions no gaire altes en general molt ben conservades.Pels voltants de les sis de la tarda en sortir a donar un tomb sota un sol de justícia, començaven a obrir les botigues i a penes voltava gent pel carrer, ara després tancaven a les tantes de la nit i es lògic, el calor marca la pauta. Doncs bé, aquests mateix recorregut al inrevés després de sopar sobre les deu quarts d’onze de la nit, els carrers colonials buits de gent estaven atapeïts de jovent que ja dedueixo ara practicaven en certa manera el botelló.No se d’on sortia tanta gent, però estaven curulls de joves,amb ganes de divertir-se a la fresca. Des de la primera a la última vegada que vaig estar per Extremadura, vaig adonar-me que no era tan pobre i miserable com havia sentit explicar, lo qual tampoc em va sorprendre, estic bastant curat de tòpics, que precisament es sanen viatjant. Ara, els tòpics hi són sovint a ambdues bandes. A mi un dels que em fa més gràcia es el dels andalusos que n’hi ha que diuen que no els hi agrada treballar, i aquí en tenim un munt que varen venir fa anys i panys i com els d’aquí se n’han fet un tip.I aquí es on volia anar a parar, el tòpic de que els catalans som estirats i seriosos: Vaig anar un dijous a la tarda del mes d’agost a ensenyar el mostrari a uns clients nous a Jerez de los Caballeros, un poble preciós arrecerat al voltant d’un pujol i amb quatre torres precioses, adornades les puntes amb ceràmica blanca i blava si el record no em traeix. El poble és una mica més enllà de Zafra i devia tenir uns quatre o cinc mil habitants (he vist a Internet que en te 10.000 actualment) i és aquest poble història monumental viva que val la pena visitar. Bé, al que anava, els nous clientes varen resultar una parella Jove que no arribava als trenta i que acabaven d’obrir una “boutique”. Els vaig anant ensenyant el mostrari (era de roba, de moda pronta que se’n deia en aquella època), hi és clar, el procés es llarg, atès hi havien moltes peces i xerrant i ensenyant i ensenyant i xerrant, vas fen broma, comentaris, vaja, una mica de tot. En acabar, quan ja havien fet la comanda, la noia em va dir: ¿Usted es catalan?, si! Vaig contestar, “de pura cepa”. Però ¿nacido en Catalunya? – insistí - , si! Vaig iterar, veient-la venir. “¿Porqué?” Li vaig preguntar tot imaginar la resposta: Oh! Exclamà la noia una mica enrogida i tot, “és que nos habian dicho que los catalanes erna muy serios y muy cerrados y como usted ha estado tan simpàtico y ocurrente, por eso se lo he preguntado”. Tòpics, tòpics i tòpics.Diuen que el nacionalisme es cura viatjant, no ho tinc tant clar, però el papanatisme si que es cura fent quilometres i la ignorància, recança i desconeixement entre els uns i els altres també.Em sembla bé que el President de la comunitat extremenya sr. Fernandez Vara convidi al sr. Suñé a conèixer la realitat extremenya, però a ell i al seu antecessor també els hi aniria bé passar-se una temporadeta per Catalunya per conèixer la nostra trista realitat, els hi fa molta més falta a ells que no al Sr. Suñe conèixer Extremadura.
