opinió
FERRAN ESPADA ALFONSO.
D es de fa dies que em provocava fins i tot perplexitat que en ple debat sobre el nou finançament per a Catalunya, ni en els moments de més acarnissament, ni tan sols en aquell esperat dia de la publicació de les balances fiscals com a miracle fet realitat, no sortís a la palestra el tòpic i l'estereotip que suposa l'enfrontament amb Extremadura. Un element que no pot faltar en tot bon debat sobre els drets dels catalans. Aquest cop no ha estat el Rodríguez Ibarra de torn sinó un regidor d'ICV de Torredembarra qui se n'ha encarregat amb una campanya paròdica sobre la necessitat de salvar nens extremenys en solidaritat amb la terra que s'embutxaca els nostres calés.
Coneixent el regidor Lluís Suñé estic convençut que no va obrar amb cap mala fe. Em consta que és una persona respectuosa i gens sectària. Una altra cosa és l'oportunitat de la ironia crítica que va penjar a la xarxa, però ja se sap que en aquestes coses del sempre necessari pudor a l'hora d'expressar opinions i fer anàlisi amb dos dits de front el nou món d'internet i els blogs han donat alguns fruits interessants però també han fet molt de mal. El resultat, un cop més des de Catalunya, ha estat una allau de rectificacions, peticions de perdó i penediments de magnitud gairebé penitencials, començant per l'autor sobre el qual ha caigut tot el pes d'una pretesa indignació generalitzada. És paradoxal, perquè mai la quantitat d'improperis que va proferir l'expresident extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra sobre els catalans van provocar tal reacció a la inversa.
No sé si pertanyo a allò que ara s'anomena la Catalunya real que no sé per què es reserva habitualment només per a la immigració d'origen espanyol de determinats àmbits sociològics. Però la qüestió és que conec bé Extremadura per arrels familiars i recomano reservar aquesta magnífica terra per la visita a la senyorial Càceres medieval, patrimoni de la humanitat, l'episcopal Plasencia, la sinuosa Mérida romana, la mar blanca embriagadora dels cirerers de la vall del Jerte feta a imatge de la Granada nevada per desig d'un cabdill àrab exiliat, o les meravelles naturals del parc de Monfragüe. I retornar el debat sobre el dèficit fiscal dels catalans i el finançament allà on correspon, que és a Madrid.
El problema no el tenim amb els extremenys. El tenim amb ministres de cognom Solbes i origen valencià, o presidents com Zapatero, que és lleonès. Com l'hem tingut amb ministres gallecs de nom Rajoy i avui màxim dirigent del PP, que té recorregut l'Estatut al Tribunal Constitucional. Podria fer el recorregut peninsular i trobar ministres i presidents de gairebé tots els territoris amb idèntica responsabilitat sobre el mal finançament català.
Tot guanyant la batalla actual del finançament encara estarem molt lluny que Catalunya com a nació tingui garantit el seu futur. Però ara com ara és una peça important. I l'única possibilitat que tenim és enfocar bé el tema i recordar que l'actual govern espanyol ha augmentat els ingressos estatals a costa de les comunitats autònomes, que en canvi han vist incrementades les seves despeses. No desviar l'atenció amb focs d'artifici d'enfrontament interterritorial perquè aquest no és un debat de solidaritat sinó de qualitat democràtica. I sobretot, no oblidar que la força, i per tant la clau de tot plegat, està en nosaltres mateixos per la qual cosa és del tot imprescindible mantenir la unitat d'acció que han engegat el tripartit i CiU i que esperem que no s'esquerdi un cop més, com ja va passar amb l'Estatut, i com ja s'apunta en algunes declaracions, en perjudici dels interessos dels catalans.
Coneixent el regidor Lluís Suñé estic convençut que no va obrar amb cap mala fe. Em consta que és una persona respectuosa i gens sectària. Una altra cosa és l'oportunitat de la ironia crítica que va penjar a la xarxa, però ja se sap que en aquestes coses del sempre necessari pudor a l'hora d'expressar opinions i fer anàlisi amb dos dits de front el nou món d'internet i els blogs han donat alguns fruits interessants però també han fet molt de mal. El resultat, un cop més des de Catalunya, ha estat una allau de rectificacions, peticions de perdó i penediments de magnitud gairebé penitencials, començant per l'autor sobre el qual ha caigut tot el pes d'una pretesa indignació generalitzada. És paradoxal, perquè mai la quantitat d'improperis que va proferir l'expresident extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra sobre els catalans van provocar tal reacció a la inversa.
No sé si pertanyo a allò que ara s'anomena la Catalunya real que no sé per què es reserva habitualment només per a la immigració d'origen espanyol de determinats àmbits sociològics. Però la qüestió és que conec bé Extremadura per arrels familiars i recomano reservar aquesta magnífica terra per la visita a la senyorial Càceres medieval, patrimoni de la humanitat, l'episcopal Plasencia, la sinuosa Mérida romana, la mar blanca embriagadora dels cirerers de la vall del Jerte feta a imatge de la Granada nevada per desig d'un cabdill àrab exiliat, o les meravelles naturals del parc de Monfragüe. I retornar el debat sobre el dèficit fiscal dels catalans i el finançament allà on correspon, que és a Madrid.
El problema no el tenim amb els extremenys. El tenim amb ministres de cognom Solbes i origen valencià, o presidents com Zapatero, que és lleonès. Com l'hem tingut amb ministres gallecs de nom Rajoy i avui màxim dirigent del PP, que té recorregut l'Estatut al Tribunal Constitucional. Podria fer el recorregut peninsular i trobar ministres i presidents de gairebé tots els territoris amb idèntica responsabilitat sobre el mal finançament català.
Tot guanyant la batalla actual del finançament encara estarem molt lluny que Catalunya com a nació tingui garantit el seu futur. Però ara com ara és una peça important. I l'única possibilitat que tenim és enfocar bé el tema i recordar que l'actual govern espanyol ha augmentat els ingressos estatals a costa de les comunitats autònomes, que en canvi han vist incrementades les seves despeses. No desviar l'atenció amb focs d'artifici d'enfrontament interterritorial perquè aquest no és un debat de solidaritat sinó de qualitat democràtica. I sobretot, no oblidar que la força, i per tant la clau de tot plegat, està en nosaltres mateixos per la qual cosa és del tot imprescindible mantenir la unitat d'acció que han engegat el tripartit i CiU i que esperem que no s'esquerdi un cop més, com ja va passar amb l'Estatut, i com ja s'apunta en algunes declaracions, en perjudici dels interessos dels catalans.
